LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa cosa de tres setmanes, dues de les meves millors amigues van marxar a estudiar fora. Amb elles he compartit somriures, plors, discussions però sobretot moments inoblidables. La Mireia que es troba a Irlanda, no tornarà oficialment fins al Juny i la Irene que s’està menys temps fora de casa, quatre mesos a Canadà, la tindrem aquí abans que comenci el nou any.

Les trobo molt a faltar. Però no és el típic “et trobo a faltar” que dius quasi sense pensar. Em refereixo a la sensació que vaig tenir els dies 23 i 24 d’agost a l’aeroport del Prat. Era el moment de l’última abraçada, el darrer t’estimo i et trobaré molt a faltar, cuida’t. No sabia quanta raó tenia afegint-hi aquest quantitatiu, molt.

Vaig tenir una sensació d’angoixa, d’impotència, de tristesa però a la vegada de felicitat, perquè tenen una oportunitat única d’aprendre, fer-se grans i viure noves experiències. Tristesa per no poder-les tenir presents el temps que estaran fora. Impotència quan les veia allunyar-se pel control policial i en veure enlairar-se l’avió. I per últim l’angoixa que per uns segons va envair-me, pensant ja està, han marxat, no puc fer-hi res. Encara que seguirem en contacte no estaré present quan tinguin un problema, ni el seu primer dia d’escola. Pensar que puguin fer amics que les omplin més que nosaltres, potser això és el que més m’amoïna.

Per més que els pares diguin que estaran aquí aviat, que “ningú és imprescindible”, no comparteixo la mateixa opinió. Potser és cert, ningú és imprescindible, o potser no, només sé que ara ha de passar temps i he de tornar a la normalitat de sempre per poder respondre aquest ‘potser’. Ara per ara, les necessito tant com a la meva família, ja que l’amistat per a mi és molt important.

Paula